Candilejas agónicas-**

Joan Oliver, sota el pseudònim de Jonás, va escriure variats article sper a diaris i revistes durant la seva vida. “Más o menos. Candilejas agónicas”, publicat en la revista Destino número 931 que data de l’11 de juny del 1955 és tant sols un exemple. L’autor fa una crítica al teatre català de l’época i tot seguit es mostra un resum de les seves idees principals sobre aquesta qüestió: 

El teatre català està en decadència. Amb aquesta idea Joan Oliver inicia el seu article. Argumenta que no hi ha nous actors, directors i obres i això provoca que aquest es limiti a un autor: Segarra.

L’autor ens diu que aquesta situació ve provocada  per l’aparició del cinematògraf que representa la novetat d’entreteniment del moment i que en quasi tots els aspectes és igual que el teatre. L’únic valor afegit que pot oferir el teatre l’emoció de veure-ho en directe però aquesta és una virtut que en aquella època no apreciava gaire gent.  

Per desgràcia, la massa no aprecia aquests petits detalls i es fàcil de manipular a través d’un gran negoci capitalista com era la indústria del cinema. Segons Joan Oliver, la massa no té criteri ni gust i s’adapta a les conveniències del negoci. A vegades, els gustos d’aquesta massa es manifesten quan es comencen a percebre signes d’esgotament de l’interés cap al cinema. Quan succeeix això, la indústria reacciona fent una aparent novetat que torna a encisar a la massa que acaba fent el que les empresaris volen.

El teatre, per tant, es va convertir en l’espectacle predilecte de una minoria de persones. L’autor mostra la simpatia que té per aquesta minoria que no es deixa influir pel que tothom fa. Aquests són els impulsors del progrés que lluiten per aquest i no es veuen recompensats de cap manera. Ells també volen renovar el teatre tot i que en aquells moments encara no  havien trobat la manera de fer-ho.

Fins el moment de la data de publicació d’aquest article ja s’havien fet intents meritoris d’impulsar el teatre, però la falta de recursos i mitjans impossibilitava que aquest moviment adquirís força. De fet, l’únic teatre de la època és el “comercial”, que es fa per encàrrec de empreses que només busquen fer diners. Aquestes no són obres que surten de la inspiració de l’autor sinó que són artificials i no es poden considerar ni teatre.

L’autor d’aquest article confia en que les minories que ell tant aprecia seran les que faran sortir el teatre de la situació d’estancament que viuen per tornar a aconseguir que el teatre es faci per el públic que gaudeixi d’ell. Per això, demana que algú prou ric per finançar una sala de teatre i que no tingui afany de guanyar molts diners inverteixi en uan moderna sala ja que amb aquest art no et fas ric, però enriqueixes la cultura. Esperança, és l’única cosa que podien posseir aquells enamorats del teatre de l’època. 

Després de llegir aquest article només se’m passa una cosa pel cap: donar les gràcies a les minories.