Nit de poesia_**

 

El detall amb que havia estat construit aquell edifici em fascinava. Relleus, mosaics, colors... Tot s’unia per donar vida a una façana que no podia deixar indiferent a ningú. Un cop atravessat l’arc de la porta principal, l’interior no decepcionava. Unes escales senyorials d’època et conduien cap una platea ovalada emmarcada per unes columnes representant elements fantàstics i unes vidrieres de colors vius. Sobre els nostres caps, unes llums d’aranya donaven el toc majestuós a la sala. L’escenari buit presidia aquella vetallada.

L’ambient era càlid, d’expectació i impaciència i no es va fer esperar. Es van apagar els llums i els centenars de parells d’ulls que hi havia en la sala es van girar cap aquest. El so d’un piano va inundar l’estança i va deixar pas als primers versos d’Amat Baró.

Un rere l’altre, poetes de diferents nacionalitats van mostrar les seves obres poètiques fins arribar el moment de que l’homenatjat de la nit, Joan Vergés, culminés la nit amb els poemes més emotius.

He de confessar que les meves expectatives es van complir i el recital no em va acabar d’agradar. Potser per el predomini de les llengües forànees, potser pel cansanci acumulat en aquella setmana d’examens o la meva adversió a la poesia. No ho sé. Em va semblar una experiència que interesant però que no  vaig disfrutar com molts dels meus companys. Tot i això, he de dir que el balanç és positiu i que, encara que segurament no hi tornaré a anar, no m’arrepenteixo de la nit passada en aquell palau modernista envoltada de l’art de les paraules.