-- Dolors Miquel--

Los hómens_**

LOS HÒMENS

Los hòmens que tenen por
són com los gossos porucs:
et mosseguen amb agror
sense fer ni dos lladrucs.


Molt prisumir lo gallet
d'anar sobrat de gallines,
i encabat dins lo llitet
no sap moure les pitxines.

  

Comentari:

Aquest poema explica que els homes, quan tenen por, són com gossos espantats ja que et fan mal de forma inesperada sense donar explicacions o deixar que l’altre persona es pugui defensar.

Els homes moltes vegades presumeixen molt de tenir moltes dones a l’abast davant dels altres homes però després, a l’hora de la veritat, no tenen gens d’experiència en el sexe. Tot i que farden molt, no van tant sobrats com volen fer creure a l’altre gent.

 

He triat aquest poema perquè m’agrada la visió que dóna dels homes com a dona i com mostra la part de creguts i fantasmes que tots porten dins.

Sequera_**

SEQUERA

Aigua, aigua, deu-mos aigua
deu-mos aigua, malparit!
Fill de puta, deu-mos aigua,
que mos falta dia i nit.

  

Comentari:

En aquest poema el jo poètic demana que plogui. Vol demostrar la deseperació que es sent quan al necessitar aigua i no poder fer res per obtenir-la. Demana al cel, a Déu, aigua perquè és una necessitat. Vol mostrar com el jo poètic ha perdut tot el respecte a Déu perquè no l’està lliurant del patiment i l’està castigant amb una sequera.

Per això, crec que amb aquests escassos versos es vol reflexar la decepció que crea la religió a vegades pels seus seguidors.

 

He triat aquest poema perquè crec que és un tema d’actualitat que s’està a vivint a Catalunya i que em preocupa molt. Nosaltres també necessitem aigua desesperadament i pels carrers tothom es queixa per manca de pluja. Serà inútil demanar-ho al cel?

 

Dolors Miquel_**

Ningú coneix una persona com es coneix ella mateixa. Per tant, deixe’m que la mateixa Dolors Miquel ens l’expliqui:

Vaig néixer a la ciutat de Lleida l’any 1960, en un entorn idíl.lic i d’una gran felicitat. Als 6 anys, gairebé al mateix temps que era expulsada d’aquest paradís, vaig descobrir el paradís de l’escriptura: recordo perfectament el primer text que vaig escriure i l’efecte que produïren les paraules sobre mi.
La meva família era un lloc on l’art i la cultura eren completament inexistents i on no tenien ni cabuda ni importància ni llibres, ni discos, ni pintura, ni teatre, ni cine, ni folklore, ni dansa.., ni res que s’hi assemblés. Aquest fet va ser trascendental per a la meva escriptura i va marcar aquesta desviació insòlita que patien en mi l’anar de les generacions de la carn. D’aquests moviments subtils han nascut , entre d'altres moltes coses, tots els meus llibres. 

Com la poeta russa dic: no es pot ésser poeta i pertànyer a cap disciplina de partit. I afegeixo, ni a cap ku kuk klan lterari.La resta és llibertat.