Blogia
Tinc coses a dir

--Enric CasasseS--

Qui sóc i per què escric?_**

Qui sóc i per què escric?_**

Pregunta doble: qui sóc i per què escric? Resposta simple: escric perquè no sé qui sóc. Palpejant a les fosques trobem la següent pregunta doble: què sóc i per qui escric? No diu per a qui sinó per qui, que és com si diguéssim per culpa de qui, però ja veurem més avall que el per qui i el per a qui tenen la mateixa resposta, en aquest cas. Anem al gra: què sóc? Sóc una resta de l'ànima de la molinera vella que en morir se li va quedar enganxada com un parrac en una branqueta del baladre que hi havia a la vora del portal i quan el van tirar a terra, el molí, aquell retall de drap blanc endut pel vent em va venir a la cara a encegar-me justament quan jo passava conduint la motoreta carraca que s'havia deixat l'Espinac jove i primer vaig estar a punt de relliscar en aquell caminet de terra d'entre aquells puigs pelats, després vaig estar a punt de redreçar la moto i al final efectivament vaig relliscar i em vaig clavar una santa patacada que no va ser res tampoc, però l'espant ja no me'l treu ningú i per això escric.

[...]

(qui sóc?): sóc la veu coneguda que sembla que et cridi en la casa buida, sóc un de tants a la rambla dels desemparats, sóc un dels que organitzaren el viatge intergalàctic dels pobres, la desesperació dels rics, el consol de la gent gran. I la segona pregunta (per què escric?): no ho sé.

 Enric Casasses

Comentari:

Adjunto aquest fragment d'un text d'Enric Casasses perquè m'agrada la reflexió que fa de qui és i per què escriu. És a dir, quin és el seu orígen i per què ha dedicat la seva vida al que ho ha dedicat. Després de molts arguments i divagacions, s'adona que en realitat no ho sap i mai ho sabrà. Reflexa dos preguntes que tots ens hem fet alguna vegada mostrant que ningú té la resposta vertadera.

A la barriada_**

A la barriada_**

A LA BARRIADA 

Els orfeons del vi canten 
a peu dret, a l'avantguarda 
de totes les arts, s'aguanten 
a la barra matí i tarda. 

Les famílies no s'espanten 
si la petita s'atarda 
i a la placeta s'encanten, 
que el barri no fa basarda. 

Al meu carrer nens i nenes 
ells amb ells saben, aprenen, 
són feliços, i amb antenes 

sense mirar.me comprenen 
si vaig bé, i em treu de penes 
la llibertat que ells estrenen. 

Comentari:

 He triat aquest poema perquè reflexa la calidesa i seguretat que provoca la casa teva per a cadascú. Aquest poema és una descripció, des d’uns ulls familiars, que es fan d’un indret tant conegut i familiar pel jo poètic. Tothom sent una estima especial per el lloc on va néixer i créixer i aquest poema és una oda a aquest lloc. 

Crec que el Enric Casasses va escriure aquest poema perquè ell va viure molts anys allunyat de la seva ciutat i barriada natal i, tot i que ho va fer per voluntat pròpia, segur que no podia amagar aquell somriure d’enyorança que et crea pensar en la teva llar quan ets lluny d’aquesta.

EL PREFACI FACI'L FÀCIL_**

EL PREFACI FACI'L FÀCIL_**

EL PREFACI FACI’L FÀCIL

Més boig
que Roig
(ni tinc
ni cinc
ni fetge
de metge
ni ple
d’alè),
fent doble
redoble
de mots,
singlots
en vers
advers
i sec
a frec
de foc,
remoc
els fems
del temps,
desfaig
l’empatx
del viure,
tinc lliure
l’orella,
la cella
cremada,
cansada
la vista,
duc llista
de muts
perduts
i restes
de testes
i canes
humanes,
dels cors
dels morts,
refaig
l’escaig
del viu,
un riu
emmerda
la merda
que llenço,
condenso
aquest
paquet,
no taca
butxaca,
el duc a
la nuca
molest i
que resti
si em maten
gravat en
paraules
em plau, les
rebusco i
m’ofusco i
m’emprovo
si el trobo
un viure
de riure,
la fe
de re,
un somni
d’insomni,
un dau
que cau
a l’u,
menú
menut
he dut
a taula
(paraula):
no hi ha
més pa,
tot és
només
cabòria
d’història
d’Espanya
en canya
vulgar
i en part
cascada,
balada
serena
que mena
metzines
divines
del front
on són
de massa
a plaça
perquè
l’alè
dels rots
de tots
airegi
l’arpegi
d’un sol
llençol
ratat,
tacat
tan brut
que put
a pares
i mares
si volen
i dolen.
Descans.

Comentari:

He triat aquest poema, primer de tot, perquè m'ha sobtat el joc de paraules que es fa en el títol i que, un cop llegit el poema, t'adones que és una mostra del que et vas a trobar a continuació.

Aquest poema està format per versos de molt curts dels quals és difícil extreure'n un sentit específic per la seva ímfima durada però que rimen d'una manera que el poema en si es transforma en un joc de paraules.

Com ja he dit, no es pot extreure un sentit específic però sí un de global. Crec que el poeta volia reflexar la bogeria que és la vida, que està formada per petits instants i records, que potser sols no tenen sentit però que units formen el que de veritat és el teu ésser i el que et fa tal com ets. En aquest poema es reflexen tots els aspectes de al vida que formen una persona. Un detall significatiu és l'últim vers que diu descans, és a dir, que després de molts moments viscuts a arrivat la hora de deixar el món, la mort.

Enric CasasseS_**

Enric CasasseS_**

Enric Casasses és un poeta, rapsode i traductor. Nascut en Barcelona l’any 1951. Ha portat una vida molt nòmada, vivint a Barcelona, l'Escala, Tenerife, Montpeller, Nottingham a Llumessanes, Berlín i finalment, el 1997, tornant a Barcelona. També ha treballat per editorials de traductor. Els seus primers llibres daten de principis dels 70, amb el temps ha anat assolint cert reconeixement dins el panorama poètic català.

Els seus espectaculars recitals han contribuït a la vivència de la poesia fora dels llibres. Es caracteritza per utilitzar una poesia molt sonora, jugant amb els fonemes. Normalment les seves creacions parteixen d'una idea concreta per transformar-la i donar-li una visió particular. És un transgressor en comparació amb altres poetesLa seva obra mostra influències molt heterogènies; de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement i el Barroc. El mateix Casasses s'ha confessat tributari i admirador d'autors com Víctor Català, Mercè Rodoreda o Fages de Climent.

El seu primer llibre el publica el 1973, titulat La bragueta encallada. Durant els anys següents segueix escrivint, però no és fins el 1991 que publica la seva segona obra, titulada La cosa aquella, obra que rep el premi Crítica Serra d'Or i el 1993 el Premi de la Crítica de poesia catalana per No hi érem. És aleshores quan comença a entrar al circuit comercial on encara segueix publicant periódicament.