Blogia
Tinc coses a dir

-- Rainer Maria Rilke--

El lector_**

El lector_**

El lector

Ya hacía rato que leía. Desde que la tarde,
con rumor de lluvia, reposaba junto a las ventanas.
Del viento de fuera ya no oía nada:
tanto pesaba el libro.
Miraba sus hojas como los rasgos de una cara,
oscurecidos por cavilaciones,
y en torno a mi lectura se remansaba el tiempo.
De repente un resplandor baña las páginas,
y en ellas, en vez del embrollo temeroso de palabras,
se lee ahora sólo: atardecer, atardecer...
Aún no miro fuera, pero se desgarran
las largas líneas, y las palabras, desprendidas
de sus hilos, se van rodando adonde quieren...
Y entonces lo sé: por encima del ubérrimo
y espléndido jardín, el cielo se ha ensanchado;
el sol había de volver una vez más.
Y ahora, adonde miro, todo se torna noche de verano:
lo que estaba disperso se junta en pequeños grupos,
anda oscura la gente por largos caminos,
y lo poco que aún se oye
extrañamente lejos, como si significara algo más.

Y si ahora levanto los ojos del libro,
nada me turbará, y todo será grande.
Lo que vivo aquí dentro, está allí fuera,
y aquí y allá todo es ilimitado;
sólo que me entretejo más con ello
cuando mi mirada se acomoda a los objetos
y a la seria sencillez de las masas;
la tierra crece entonces más allá de sí.
Parece abarcar el cielo entero:
la primera estrella es como la última casa.

.

.

.

Comentari:

Rilke en aquest poema ha desrit com és una tarda de lectura. El jo poètic ens parla de com el llibre l’atrapa i el fascina. Quan llegeix, tot el que passa al seu voltant perd importància i no hi dirigeix cap atenció. es deixa endur per les paraules que estan davant seu. Així, pasa el temps sense adonar-se que la nit ja ha caigut i que porta molta estona legint. Quan  ha acabat, la seva percepció de les coses ha canviat perquè el llibre li ha obert i enriquit la ment. Ha viscut amb tanta inensitat la història que la sent com una vivència més seva i aquesta és la màgia de la literatura: viure noves experiències sense moure’t de casa.

He triat aquest poema perquè mostra que un escriptor és, abans de tot, lector i aquest poema reflexa l’amor de Rilke cap als llibres. És un homenatge a tota la gent del món que llegeix.

 


 

Apaga aquests ulls meus... _**

Apaga aquests ulls meus... _**

Apaga aquests ulls meus…,

Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.

Rainer Maria Rilke

Aquest, en alemany, és l’original:

Lösch mir die Augen aus: ich kann dich sehn,
wirf mir die Ohren zu: ich kann dich hören,
und ohne Füße kann ich zu dir gehn,
und ohne Mund noch kann ich dich beschwören.
Brich mir die Arme ab, ich fasse dich
mit meinem Herzen wie mit einer Hand,
halt mir das Herz zu, und mein Hirn wird schlagen,
und wirfst du in mein Hirn den Brand,
so werd ich dich auf meinem Blute tragen.

Comentari:

Aquest poema ha estat traduit per Joan Vinyoli, poeta i traductor que també té una secció en aquest blog.

L’he triat perquè mostra un jo poètic profundament enamorat. Manifesta que són igual els impediments físics que el separin de la seva estimada perquè el que sent per ella és tant fort que res ho pot trencar. No importa si no té ulls, orelles, peus o boca, ell aonseguirà veure-la, escoltar-la i besar-la.

En la segona part del poema , els últims cinc versos, és refereix al cor com l’única cosa necesaria per poder estimar però que fins i tot sense ell podria perquè mai es podria esborrar el rastre de l’estimada de dins seu.

He triat aquest poema perquè explica que l'amor no té fronteres i està per sobre de tot.

Rainer Maria Rilke_**

Rainer Maria Rilke_**

Rainer Maria Rilke va néixer el 4 de desembre de 1875 com a René Karl Wilhelm Johann Josef Maria Rilke a Praga, República Txeca (aleshores part de l’Imperi Austrohongarès).

Els seus pares van pressionar el jove talent poètic i artístic per fer-lo ingressar en una acadèmia militar, on va romandre de 1886 a 1891, quan la va deixar per malaltia. De 1892 a 1895 va estudiar amb un tutor per preparar l’examen d’ingrès a la Universitat, que va aprovar el 1895. El 1895 i 1896, va estudiar literatura, història de l’art i filosofia a Praga i Munic.

Va viatjar per tota Europa a causa, en part, de l’esclat de la I Guerra Mundial i va casar-se varies vegades.

És un reconegut poeta austríac en llengua alemanya del segle XX. Va crear imatges persistents que tendeixen a centrar-se en els problemes del cristianisme en una època de descreença, solitud i profunda angoixa.

Va escriure tant en vers com en una prosa molt lírica. Els seus dos poemes més coneguts són Sonets a Orfeu i les Elegies de Duino. En prosa, les obres més famoses són Cartes a un jove poeta i la Die Aufzeichnungen des Malte Laurids Brigge, gairebé autobiogràfica. També va composar més de 400 poemes en Francès, dedicats al país on va decidir viure, el cantó de Valais a Suïssa.

Després d’una gran collita literària va morir el 29 de desembre de 1926 al sanatori de Valmont, a Suïssa, i l’enterraren el 2 de gener de 1927 al cementiri de Raron, a l’Oest de Visp.