Joan Vinyoli**

Joan Vinyoli va néixer a Barcelona l'any 1914.  El seu pare va morir quan tenia quatre anys i va viure una infantesa marcada per les penúries econòmiques familiars i la felicitat dels estius passats a Santa Coloma de Farners, paisatge sovint evocat en la seva poesia. Cursà estudis de comerç i als setze anys entrà a treballar a l’editorial Labor, on va exercir càrrecs diversos, fins a la seva jubilació el 1979.

De vocació inicial vacil·lant i de formació autodidacta,. La poesia és, per a Vinyoli, una via d’arrelament en la realitat i de transcendència d’aquesta i el mitjà òptim, de salvació, per superar l’estat d’indigència que el poeta creu inherent a la condició humana.

La seva producció poètica pot dividir-se en dues etapes: la primera, que va de 1937 a 1963 i en la qual és fidel al mestratge de Riba i Rilke, és la de formació i consolidació. Està caracteritzada pels constants replantejaments poètics i per la ferma voluntat de construir-se una veu lírica personal. Publica cinc reculls poètics: Primer desenllaç (1937), De vida i somni (1948), Les hores retrobades (1951), i El Callat (1956).  L’any 1963, i després de set anys de silenci, en els quals, però, escriu la primera versió de Llibre d’amic, Joan Vinyoli publica Realitats,.
La segona etapa, que va de 1970 a 1984, és la de maduresa i plenitud poètiques i coincideix amb el moment de màxim reconeixement per part de la crítica (premis, ressenyes, lectures poètiques...) i del públic lector. És també la més fecunda: edita un total d’onze llibres de poemes, a més de dos reculls d’obra poètica, Poesia completa 1937-1975 (1975) i Obra poètica 1975-1979 (1979), i dos volums de traduccions de la poesia de Rilke, Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985), que apareix pòstumament. Entre 1970 i 1975, Vinyoli publica els volums Tot és ara i res (1970), Encara les paraules (1973) i Ara que és tard (1975), que formen un tríptic unitari, pel to desolat i pel plantejament existencialista que els caracteritza.
 

L’obra de Joan Vinyoli, de gran coherència i unitat, malgrat la diversitat de formes i estils, i elaborada al marge de modes, escoles i tendències, esdevindrà, sobretot a partir dels anys setanta, punt de referència de les noves generacions de poetes, tant pel caràcter original de la seva proposta estètica i del seu univers imaginari com per l’autenticitat i la modernitat de la seva veu lírica.