--Joan Vinyoli--

Record de camuS_**

Record de Camus 

Temps, no te’n vagis
massa de pressa, tot
el que podem és en aquest espi
de vida que se’ns dóna
sense perquè:
                      ja tot sentenciat
pel jutge penitent.

 Joan Vinyoli

Comentari:

Aquest poema parla del temps. El temps, que és efímer i que transcorre ràpidament quan vols que un moment perduri per sempre. El jo poètic demana al temps que li deixi disfrutar de la vida, perquè tot i que no hi ha un per què aparent per la qual el jutge penitent (és dir, Déu) ens la concedeixi, és tot el que poseeix i són aquests records els que t'ajuden a tirar endavant.

Tot i això, és aquesta rapidesa amb que passa el temps la que li dóna el sentit a la vida i la que ens fa disfrutar de cada moment perquè sabem que ja no el tornarem a viure.

He triat aquest poema perquè crec que reflexa molt bé aquest sentiment que tots hem tingut alguna vegada de voler que el temps s'aturi.

A les fosqueS_**

 A les fosques

Visc a les fosques,
avar d'imatges col.leccionades
com munts de cartes i fotografies
guardades en un moble que grinyola
de nit, que la humitat reinfla
i roseguen els corcs.

Calaix de vida,
podrida pels desigs
no satisfets, pel cansament
d'haver esperat tantes vegades
i que no hagi mai trobat.
Tot s'ha tornat avorriment, desdeny i fàstic,
per covardia, seny o bé impotència.

Joan Vinyoli

 

Comentari:

En aquest poema el jo poètic ens parla de com viu, una forma de vida que el fa profundament infeliç. Quan diu a les fosques aquestes paraules representen una metàfora de la seva forma de vida, a esquenes del món i del present.

El jo poètic expressa com, poc a poc, va oblidant les imatge si records dels passat on s'ha quedat atrapat i on viu el dia a dia. Tot i això, aquests records del passat no són feliços ja que no ha aconseguit els seus objectius en la vida. Els seus desitjos i inquietuds han desaparegut envoltats per la tristor de no haver-los conseguit satisfer mai.

Al final, el jo poètic expressa que ha perdut les ganes de viure perquè la seva vida no és com ell voldria, sinó tot el contrari.

He triat aquest poema perquè hi ha moments en que tot ésser humà s'aferra als records bonics del passat per tirar endavant quan estàs en un moment dolent de la teva vida. D'alguna manera això és el que li passa aljo poètic però en aquest cas ell ja no es sent feliç mi recordant records del passat perquè no és el que ell voldria haver viscut.

Joan Vinyoli**

Joan Vinyoli va néixer a Barcelona l'any 1914.  El seu pare va morir quan tenia quatre anys i va viure una infantesa marcada per les penúries econòmiques familiars i la felicitat dels estius passats a Santa Coloma de Farners, paisatge sovint evocat en la seva poesia. Cursà estudis de comerç i als setze anys entrà a treballar a l’editorial Labor, on va exercir càrrecs diversos, fins a la seva jubilació el 1979.

De vocació inicial vacil·lant i de formació autodidacta,. La poesia és, per a Vinyoli, una via d’arrelament en la realitat i de transcendència d’aquesta i el mitjà òptim, de salvació, per superar l’estat d’indigència que el poeta creu inherent a la condició humana.

La seva producció poètica pot dividir-se en dues etapes: la primera, que va de 1937 a 1963 i en la qual és fidel al mestratge de Riba i Rilke, és la de formació i consolidació. Està caracteritzada pels constants replantejaments poètics i per la ferma voluntat de construir-se una veu lírica personal. Publica cinc reculls poètics: Primer desenllaç (1937), De vida i somni (1948), Les hores retrobades (1951), i El Callat (1956).  L’any 1963, i després de set anys de silenci, en els quals, però, escriu la primera versió de Llibre d’amic, Joan Vinyoli publica Realitats,.
La segona etapa, que va de 1970 a 1984, és la de maduresa i plenitud poètiques i coincideix amb el moment de màxim reconeixement per part de la crítica (premis, ressenyes, lectures poètiques...) i del públic lector. És també la més fecunda: edita un total d’onze llibres de poemes, a més de dos reculls d’obra poètica, Poesia completa 1937-1975 (1975) i Obra poètica 1975-1979 (1979), i dos volums de traduccions de la poesia de Rilke, Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985), que apareix pòstumament. Entre 1970 i 1975, Vinyoli publica els volums Tot és ara i res (1970), Encara les paraules (1973) i Ara que és tard (1975), que formen un tríptic unitari, pel to desolat i pel plantejament existencialista que els caracteritza.
 

L’obra de Joan Vinyoli, de gran coherència i unitat, malgrat la diversitat de formes i estils, i elaborada al marge de modes, escoles i tendències, esdevindrà, sobretot a partir dels anys setanta, punt de referència de les noves generacions de poetes, tant pel caràcter original de la seva proposta estètica i del seu univers imaginari com per l’autenticitat i la modernitat de la seva veu lírica.