L’obra que ja hauríeu d’haver llegit

 

 

Ressenya bibliogràfica

 CRISTALIZANDO LA OPINIÓN PÚBLICA, d’Edward L. Bernays Freud

 

Només posar punt i final a la lectura de Cristalizando la opinión pública, la primera cosa que m’ha vingut al cap ha estat: per què he esperat tant a llegir-me aquest llibre? Potser perquè és un títol inamovible de la llista de bibliografia no obligatòria de totes les assignatures de relacions públiques. Relegat del grup d’obres obligatòries per llibres més actuals que deuen part del seu èxit a seguir en la línia que va iniciar Bernays, dedicaré aquestes línies a reivindicar l’insubstituïble valor que aporta aquesta sintètica però completa reflexió sobre l’essència de la disciplina.

Les relacions públiques no han tingut mai un camí fàcil. Nascudes com a disciplina fa poc més d’un segle, han estat víctimes del poder de la paraula que sempre les precedeix: publicitat. En el seu origen, van ser considerades com una tasca més del periodista o agent de premsa. Va caldre la reivindicació continuada de molts dels seus màxims exponents per aconseguir el reconeixement i el lloc que es mereixen en el món empresarial. De la mateixa manera, és un ofici poc conegut per les persones alienes al món de la comunicació. La seva intangibilitat, la desconeixença sobre les activitats que les conformen, la dificultat per explicar exactament en què consisteixen... No fan més que fomentar el fet de que sovint es tingui una idea equivocada del professional de les relacions públiques.

 Però l’obra que ens ocupa no és important per acostar les relacions públiques a la societat en general, tasca per la qual se’ns dubte també ha aportat el seu granet de sorra. Si aquesta obra és considerada cabdal per la disciplina de les relacions públiques és perquè representa el primer intent de redactar-ne un manual formal. És la primera teorització sobre les metodologies i tècniques que ja es portaven alguns anys aplicant sense seguir cap model ni directriu. Publicada en 1923, Edward Bernays ens acosta - a través de nombrosos exemples pràctics de casos de l’època - als fonaments de les relacions públiques.

 Abans de començar a parlar de Cristalizanzo la opinión pública, vull dedicar unes petites línies al seu autor. La seva figura segur que és de sobres coneguda pels professionals que visiteu aquest blog, però pot resultar de gran interès per tots aquells que tot just s’inicien en la matèria. Edward L. Bernays Freud (1891 – 1995) va ser el pioner mundial de les relacions públiques. Nascut a Viena i emigrant a Estats Units a l’edat d’un any amb la seva família, es  va graduar en agricultura en Cornell. La seva veritable passió, però, era la comunicació. Va exercir en publicitat, periodisme i finalment en les relacions públiques, a les quals es va dedicar per complet. Al llarg de la seva llarga i dilatada carrera professional, va ser asesor de les personalitats més importants del moment: presidents dels Estats Units com Calvin Coolidge i Dwight D. Eisenhower, de la pròpia Casa Blanca, així com personatges de la vida pública tan influents com Henry Ford, Al Smith o Thomas Edison. Va publicar 16 llibres de la matèria i va contribuir en més de 280 llibres i articles. Les aportacions realitzades per a la professió radiquen en l’enteniment i la persuasió de l’opinió pública i, sobretot, la determinació de que la imatge pública és resultat de les accions i estratègies realitzades per una organització i de la seva directa relació amb en l’entorn.

 No podeu obviar el pròleg escrit pel Doctor José Daniel Barquero abans d’iniciar la lectura. Deixeble i ajudant de Bernays el últims 15 anys de la seva vida, construeix un personal retrat sobre la cara més humana i desconeguda de Bernays. La introducció, redactada pel Doctor Sam Black - pioner en Europa en les Relacions Públiques - destila admiració i respecte pel seu gran mestre en cada una de les seves paraules. I és que és impossible no caure rendit davant d’un home la vida del qual va coincidir amb el desenvolupament d’una nova professió global, que va treballar mà a mà amb les persones més influents del segle XX. He de dir, doncs, que aquesta és una deliciosa manera d’endinsar-se al món de les relacions públiques.

 És fàcil deixar-se endur per la seva àgil prosa, que aconsegueix explicar amb molta senzillesa allò que a molts professionals ens va costar tant d’entendre el primer any de carrera. Els exemples i casos reals en els que fonamenta l’explicació són la clau de l’amena i interessantíssima lectura que proposa.  Configuren, a la seva vegada, un retrat que t’aproxima als inicis de les relacions públiques de l’època. Les seves idees, a més, continuen sent totalment vigents en l’actualitat. Els paradigmes aportats - salvant les distàncies i canviant premsa i radio per la televisió i Internet - també són aplicables a dia d’avui resultant igual d’interessants. Sembla mentida però, 88 anys després de la seva primera publicació, Cristalizando la opinión pública segueix essent una lectura imprescindible pels integrants del món de la comunicació.

 

El llibre avarca diferents aspectes de la disciplina: els objectius i funcions dels professionals; una radiografia de què és l’opinió pública, la interacció amb els agents del seu entorn i com persuadir-la; tècniques i mètodes; i les relacions ètiques amb altres mitjans i públic.. No puc deixar de fer una especial menció a la part II, que tracta el grup i el conformisme. Ens mostra el naixement d’una nova forma d’entendre el mercat. Un mercat on l’individu, però sobretot, la suma d’individus pasen a ser una força clau.

 Aquest és l’aspecte que una idealista servidora - creient molt ingènuament que pot aportar alguna cosa mai dita amb aquesta ressenya - ha trobat més interessant. Li dedicaré, doncs, el pes principal de la meva dissertació. En aquest apartat és on es desenvolupen teories sobre la influència dels agents socials – en especial dels mitjans de comunicació - en les opinions de la majoria. A la seva vegada, això dóna lloc a una reflexió sobre la també força que el grup exerceix sobre el discurs d’aquests agents. És difícil – i així ho expressa el mateix autor – definir què constitueix l’opinió pública i què la mou. Està clar que hi ha un conjunt de forces amb les quals interactua però Bernays afirma que el professional ha de profunditzar i descobrir quins són els estímuls als quals l’opinió pública respon més activament. Teòricament, és l’agregat final d’opinions individuals dels homes i dones que constitueixen una societat o grup social. Fins aquí tot molt bé, però, ¿com avaluar la massa de judicis i pensaments que cadascú com a ésser individual es crea respecte la realitat que l’envolta? L’autor afirma que, en la majoria de casos, aquests responen a creences profundament acceptades i interioritzades. Sense ser-ne tant sols conscients, l’autoritat que els pares, mestres, església o líders socials i econòmics tenen sobre l’individu acaben condicionant a la seva postura respecte un tema determinat. Així doncs, què és l’opinió pública? ¿Quelcom intangible que els mitjans han ideat i moldejat per recolzar el seu punt de vista sobre els temes que ells dicten com actualitat, o la unió real de l’opinió dels individus amb força i vocació de servei públic? Bernays aposta per la segona resposta. No cal oblidar, però, que molts altres autors han aportat altres interessants visions que disten a la donada. Pierre Bordieu, per exemple, en el seu article La opinión pública no existe (1972), parla de la impossibilitat de mesurar amb exactitud l’opinió pública d’una determinada societat. Argumenta que els mètodes quantitatius com ara els sondejos d’opinió presenten molts errors i que és impossible homogeneïtzar en una sola veu centenars de milers de diferents postures. Noelle-Newman reafirma aquesta idea parlant de l’espiral del silenci  que es crea quan algú és preguntat per un tema on ha de donar l’opinió personal. Es tendeix a manifestar allò socialment acceptat pel temor al rebuig. I per si encara no és prou complexa la qüestió, afegiré un ítem més que després de la lectura d’aquest llibre m’he plantejat: quin és l’ens calibrador d’aquestes opinions i en base de què? El debat està servit.

 Podríem redactar un assaig de pàgines i més pàgines al voltant de les qüestions que Edward Bernays planteja en aquesta obra al voltant de la configuració, l’actuació i la persuasió de l’opinió pública. Aquí és on, realment, resideix el seu valor. No es limita a redactar les bases de la professió sinó que, a més, analitza l’actor que en molts casos el món empresarial subestima: el públic. Dóna el primer pas i assenta les bases sobre les quals s’ha edificat la teoria posterior. Les seves idees poden ser a vegades criticades, però això només fa més que reafirmar que molts experts en el tema les segueixen prenent com a punt de partida per posicionar-se.

Una societat catapultada per la  industrialització, un proletariat que acaba d’accedir als béns de consum, uns mitjans de masses en plena expansió i moltes empreses ansioses per augmentar les seves vendes. Aquest és el marc que va envoltar l’escriptura d’aquest llibre. Ara el marc ha canviat, ningú ho pot negar. Sota el meu punt de vista, però, ha canviat més en aparença ja que els fonaments e les regles del joc es mantenen.

Molts esperen que una ressenya bibliogràfica es desveli si el llibre em qüestió és adequat per ells. La resposta és senzilla:

Empresaris que encara avui en dia no són conscients de la importància de cuidar la relació amb els seus públics, que menyspreen allò que no otorga un benefici immediat.

Estudiants de primer de publicitat i relacions públiques, comunicació o periodisme que necessiten que algú els ajudi entendre exactament on s’han ficat.

Professionals del sector desanimats pels eventuals maldecaps que inevitablement aquesta professió provoca, necessitats de que algú els recordi la passió que en un primer dia els va portar aquí.

Curiosos que llegeixen pel sol plaer d’aprendre i comprendre el món.

Gent d’aquí i d’allà que no es volen limitar a seguir les tendències de la societat sinó que volen jugar un paper clau en el seu comportament.

Persones que creuen que el saber no ocupa lloc.

I tothom que hagi dedicat uns valuosos minuts a llegir aquesta ressenya, que s’hagi quedat amb ganes de més.

 

A tots aquests, us convidaria a llegir Cristalizando la opinión pública.

 

 

 

 

MARIA CAPARRÓS GELABERT

Història i teories de la Publicitat i les Relacions Públiques

2n Grau Publicitat i Relacions Públiques

Universitat Pompeu Fabra

Nit de poesia_**

 

El detall amb que havia estat construit aquell edifici em fascinava. Relleus, mosaics, colors... Tot s’unia per donar vida a una façana que no podia deixar indiferent a ningú. Un cop atravessat l’arc de la porta principal, l’interior no decepcionava. Unes escales senyorials d’època et conduien cap una platea ovalada emmarcada per unes columnes representant elements fantàstics i unes vidrieres de colors vius. Sobre els nostres caps, unes llums d’aranya donaven el toc majestuós a la sala. L’escenari buit presidia aquella vetallada.

L’ambient era càlid, d’expectació i impaciència i no es va fer esperar. Es van apagar els llums i els centenars de parells d’ulls que hi havia en la sala es van girar cap aquest. El so d’un piano va inundar l’estança i va deixar pas als primers versos d’Amat Baró.

Un rere l’altre, poetes de diferents nacionalitats van mostrar les seves obres poètiques fins arribar el moment de que l’homenatjat de la nit, Joan Vergés, culminés la nit amb els poemes més emotius.

He de confessar que les meves expectatives es van complir i el recital no em va acabar d’agradar. Potser per el predomini de les llengües forànees, potser pel cansanci acumulat en aquella setmana d’examens o la meva adversió a la poesia. No ho sé. Em va semblar una experiència que interesant però que no  vaig disfrutar com molts dels meus companys. Tot i això, he de dir que el balanç és positiu i que, encara que segurament no hi tornaré a anar, no m’arrepenteixo de la nit passada en aquell palau modernista envoltada de l’art de les paraules.

Nit de poesia_**

 

El detall amb que havia estat construit aquell edifici em fascinava. Relleus, mosaics, colors... Tot s’unia per donar vida a una façana que no podia deixar indiferent a ningú. Un cop atravessat l’arc de la porta principal, l’interior no decepcionava. Unes escales senyorials d’època et conduien cap una platea ovalada emmarcada per unes columnes representant elements fantàstics i unes vidrieres de colors vius. Sobre els nostres caps, unes llums d’aranya donaven el toc majestuós a la sala. L’escenari buit presidia aquella vetallada.

L’ambient era càlid, d’expectació i impaciència i no es va fer esperar. Es van apagar els llums i els centenars de parells d’ulls que hi havia en la sala es van girar cap aquest. El Festival Internacional de Poesia havia començat. El so d’un piano va inundar l’estança i va deixar pas als primers versos d’Amat Baró.

Un rere l’altre, poetes de diferents nacionalitats van mostrar les seves obres poètiques fins arribar el moment en que l’homenatjat de la nit, Joan Vergés, culminés la nit amb els poemes més emotius.

He de confessar que les meves expectatives es van complir i el recital no em va acabar d’agradar. Potser pel predomini de les llengües forànees, potser pel cansanci acumulat en aquella setmana d’examens o la meva adversió a la poesia. No ho sé. Em va semblar una experiència interesant però que no  vaig disfrutar com molts dels meus companys. Tot i això, he de dir que el balanç és positiu i que, encara que segurament no hi tornaré a anar, no m’enpenedeixo de la nit passada en aquell palau modernista envoltada de l’art de les paraules.

El lector_**

El lector

Ya hacía rato que leía. Desde que la tarde,
con rumor de lluvia, reposaba junto a las ventanas.
Del viento de fuera ya no oía nada:
tanto pesaba el libro.
Miraba sus hojas como los rasgos de una cara,
oscurecidos por cavilaciones,
y en torno a mi lectura se remansaba el tiempo.
De repente un resplandor baña las páginas,
y en ellas, en vez del embrollo temeroso de palabras,
se lee ahora sólo: atardecer, atardecer...
Aún no miro fuera, pero se desgarran
las largas líneas, y las palabras, desprendidas
de sus hilos, se van rodando adonde quieren...
Y entonces lo sé: por encima del ubérrimo
y espléndido jardín, el cielo se ha ensanchado;
el sol había de volver una vez más.
Y ahora, adonde miro, todo se torna noche de verano:
lo que estaba disperso se junta en pequeños grupos,
anda oscura la gente por largos caminos,
y lo poco que aún se oye
extrañamente lejos, como si significara algo más.

Y si ahora levanto los ojos del libro,
nada me turbará, y todo será grande.
Lo que vivo aquí dentro, está allí fuera,
y aquí y allá todo es ilimitado;
sólo que me entretejo más con ello
cuando mi mirada se acomoda a los objetos
y a la seria sencillez de las masas;
la tierra crece entonces más allá de sí.
Parece abarcar el cielo entero:
la primera estrella es como la última casa.

.

.

.

Comentari:

Rilke en aquest poema ha desrit com és una tarda de lectura. El jo poètic ens parla de com el llibre l’atrapa i el fascina. Quan llegeix, tot el que passa al seu voltant perd importància i no hi dirigeix cap atenció. es deixa endur per les paraules que estan davant seu. Així, pasa el temps sense adonar-se que la nit ja ha caigut i que porta molta estona legint. Quan  ha acabat, la seva percepció de les coses ha canviat perquè el llibre li ha obert i enriquit la ment. Ha viscut amb tanta inensitat la història que la sent com una vivència més seva i aquesta és la màgia de la literatura: viure noves experiències sense moure’t de casa.

He triat aquest poema perquè mostra que un escriptor és, abans de tot, lector i aquest poema reflexa l’amor de Rilke cap als llibres. És un homenatge a tota la gent del món que llegeix.

 

 

Apaga aquests ulls meus... _**

Apaga aquests ulls meus…,

Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.

Rainer Maria Rilke

Aquest, en alemany, és l’original:

Lösch mir die Augen aus: ich kann dich sehn,
wirf mir die Ohren zu: ich kann dich hören,
und ohne Füße kann ich zu dir gehn,
und ohne Mund noch kann ich dich beschwören.
Brich mir die Arme ab, ich fasse dich
mit meinem Herzen wie mit einer Hand,
halt mir das Herz zu, und mein Hirn wird schlagen,
und wirfst du in mein Hirn den Brand,
so werd ich dich auf meinem Blute tragen.

Comentari:

Aquest poema ha estat traduit per Joan Vinyoli, poeta i traductor que també té una secció en aquest blog.

L’he triat perquè mostra un jo poètic profundament enamorat. Manifesta que són igual els impediments físics que el separin de la seva estimada perquè el que sent per ella és tant fort que res ho pot trencar. No importa si no té ulls, orelles, peus o boca, ell aonseguirà veure-la, escoltar-la i besar-la.

En la segona part del poema , els últims cinc versos, és refereix al cor com l’única cosa necesaria per poder estimar però que fins i tot sense ell podria perquè mai es podria esborrar el rastre de l’estimada de dins seu.

He triat aquest poema perquè explica que l'amor no té fronteres i està per sobre de tot.

Rainer Maria Rilke_**

Rainer Maria Rilke va néixer el 4 de desembre de 1875 com a René Karl Wilhelm Johann Josef Maria Rilke a Praga, República Txeca (aleshores part de l’Imperi Austrohongarès).

Els seus pares van pressionar el jove talent poètic i artístic per fer-lo ingressar en una acadèmia militar, on va romandre de 1886 a 1891, quan la va deixar per malaltia. De 1892 a 1895 va estudiar amb un tutor per preparar l’examen d’ingrès a la Universitat, que va aprovar el 1895. El 1895 i 1896, va estudiar literatura, història de l’art i filosofia a Praga i Munic.

Va viatjar per tota Europa a causa, en part, de l’esclat de la I Guerra Mundial i va casar-se varies vegades.

És un reconegut poeta austríac en llengua alemanya del segle XX. Va crear imatges persistents que tendeixen a centrar-se en els problemes del cristianisme en una època de descreença, solitud i profunda angoixa.

Va escriure tant en vers com en una prosa molt lírica. Els seus dos poemes més coneguts són Sonets a Orfeu i les Elegies de Duino. En prosa, les obres més famoses són Cartes a un jove poeta i la Die Aufzeichnungen des Malte Laurids Brigge, gairebé autobiogràfica. També va composar més de 400 poemes en Francès, dedicats al país on va decidir viure, el cantó de Valais a Suïssa.

Després d’una gran collita literària va morir el 29 de desembre de 1926 al sanatori de Valmont, a Suïssa, i l’enterraren el 2 de gener de 1927 al cementiri de Raron, a l’Oest de Visp.

Un rol canviant_**

El segle XX ha estat un segle de constants canvis en tot el món. Canvis que no es limiten a un sol aspecte de la vida de les persones ja que, si mirem enrere,  la política, la tecnologia, la ciència o la mateixa forma de vida disten molt de l’actualitat. El feminisme no va ser una excepció. La situació de la dona havia estat estancada durant molt temps, seguia ancorada en el model tradicional. Això va fer que en el moment que li va tocar agafar l’embranzida cap al futur, encara que fos amb retard,  avancés a una gran velocitat.

Aquests canvis han quedat reflexats en la vida de les tres protagonistes de Ramona, adéu. Tres generacions de dones d’una mateixa família ens mostren el seu dia a dia en primera persona i el lector arriba entendre, a través d’aquesta visió tant personal,  les diferències en les condicions de vida de les tres persones.

 

Per entendre l’evolució de la situació de la dona durant el segle XX primer hem de saber quin i en què va consistir el veritable propulsor cap el canvi: el feminisme. El feminisme és tot aquell moviment que les dones han hagut de realitzar al llarg de la Història per a poder arribar a la igualtat política, social i econòmica de la qual gaudien els homes. Els principals drets d’igualtat que es reivindiquen són: el control de la propietat privada, la igualtat d’oportunitats en l’educació i el treball.

 

L’acció feminista ha estat el vehicle per fer el viatge des de que la dona era considerada un ésser sense raó de ser si no estava acompanyada d’un home, a valer-se per sí sola.

A principis del segle XX, a Espanya hi residia una societat arcaica. El desenvolupament industrial era escàs, l’Església Catòlica tenia una gran influència en la vida de les persones i la jerarquització de la societat era molt present. La dona bàsicament es dedicava a les feines domèstiques de la llar, caminava sempre un pas per darrere de l’home i actuava sota les convencions socials perquè per a ella no hi havia altra opció que fer el que els altres creien correcte. La majoria no tenien accés a l’escola bàsica i només se’ls ensenyava les feines que es consideraven pròpies de dones. Sobretot, la dona estava considerada un ésser que no tenia poder de prendre decisions. En Ramona, adéu això es reflexa en la part de la Mundeta àvia on el personatge, en una de les entrades del seu diari, expressa:

 

No sé per què em caso. Una dona necessita tenir un home al seu costat, per por de trobar-te sola,  de ser la riota de la gent. Sobretot, per por d’arribar a vella sense salut i amb l’ànima eixuta. [...] La mamà i jo no ens entenem. Entestada en convertir-me en una senyoreta m’ha privat tota la vida de llegir, que és l’única cosa que m’agrada una mica. Havia de fer puntes de coixí sempre amb els boixets entre les mans, Mentre, somiava amb les meves heroïnes dels llibres, les santes i les reines, que em feien companyia cada nit. En aquest fragment s’aprecia com una dona jove encara la vida en un món hostil on la seva vida ve decidida per algú altre i on es veu obligada a dur la vida d’una mestressa de casa perquè no hi ha una altra opció.

 

Sumat a les lleis d’imposició social, hi havia una legislació discriminatòria que deixava en una posició de subordinació legal a la dona casada ja que no tenia autonomia personal ni laboral. A més, el codi penal va establir dures penes per les dones que s’atrevissin a contradir o insultar el marit.

 

Aquesta va ser la situació durant el començament del segle XX que, a poc a poc, va anar introduint noves millores. El gran pas es va produir amb la Segona República (1931-1936). Després de certs moviments de sufragistes feministes es va aconseguir que s’aprovés el vot de la dona tot i els col·lectius que estaven en contra per qüestions polítiques. Les dones, molt influenciades per l’església, representarien un augment dels vots a partits de dretes i a els republicans, en aquell moment al poder, no els interessava. Tot i això, les dones van tenir els mateixos drets legals de vot però encara no tenien una llibertat total de la seva vida ja que les conviccions socials seguien molt arrelades. durant aquest període, socialment les coses no havien millorat gaire. Durant aquest període, socialment les coses no havien millorat gaire. Amb l’esclat de la guerra, però, moltes dones van despertar i van haver de seguir endavant sense un home al seu costat i prendre el control de la seva vida com no ho havien fet mai. Gràcies a la Guerra Civil (1936-1939) els homes van marxar al front a combatre i les dones van haver d’ocupar el seu lloc en fàbriques i camps per poder mantenir la capacitat productiva del país.  Així, la dona va començar a veure que es podia mantenir ella sola. La tendència general seguia sent conservadora però ja apareixien petits nuclis de dones molt avançades a la seva època que reivindicaven la llibertat total de la dona. Ramona, adéu també reflexa aquest moment històric en la part del llibre que parla de la Mundeta mare, és a dir, en la part on se’ns mostra la realitat de la guerra:

 

La Kati diu que la guerra li ha desvetllat el cervell, que s’ha adonat de que les dones serveixen per alguna cosa, i que no sols per fer bonic. En Joan diu que la Kati viu amargada perquè no s’ha casat i que no s’ha casat perquè cap home no la vol, que és massa lliure i això, als homes, no els agrada. En Joan no vol que em faci com la Kati, diu que si l’escolto acabaré com ella.

Aquesta cita mostra com les primeres espurnes de dones liberals apareixien i com la societat i sobretot l’home menyspreaven aquesta tendència que veien absurda i fora de lloc.

 

Però la cosa no va acabar aquí. Amb el triomf del bàndol nacionalista es va retrocedir en tot allò relatiu a la condició social, jurídica i política que s’havia aconseguit fins el moment. Els drets de divorci es van abolir i es va tornar al model social patriarcal on la dona era esposa, mestresa de casa i mare. Durant la dictadura, les lleis es van anar suavitzant a mesura que passaven els anys. Ja cap el final, les noies estaven molt influenciades pels moviments estudiantils d’altres països europeus com França i el que arribava de Hollywood. Eren noies que no havien viscut l’horror de la guerra però si la repressió de la dictadura i les afortunades que accedien a la universitat tenien un gran esperit revolucionari.

Les universitats eren el focus d’aquest moviment i aquí és on es situa el tercer personatge principal de Ramona, adéu. Ella ansieja llibertat i es creia amb dret de gaudir plenament de la seva vida sexual. Aquesta llibertat, però, era una llibertat que temia però que, alhora, desitjava més que cap altra cosa en el món. Eren els sentiments contradictoris d’una noia que davant del món que s’obria davant seu i el que ningú no l’imposés què fer, s’acovardia.

Tenia raó: volia anar-se’n lluny. Però no ignorava que recularia una i altra volta, empesa pel obscur destí de la covardia. [...] Volia mirar l’univers amb un ampli ventall de possibilitats, com feia el Jordi.

En aquest fragment es veu una noia que té por de la sobtada llibertat i que ,a la vegada, no vol demostrar a la seva parella que ella és com ell vol que sigui. S’havia fet un gran pas però encara calia temps per endurir aquest fonaments i seguir endavant.

 

Amb la fi de la dictadura i la tornada al règim democràtic el moviment feminista va tornar a renéixer i una ràpids avanços jurídics van arribar fins que legalment la dona a Espanya estava al mateix nivell que a la resta del món occidental. Es van començar a celebrar els primers congressos de dones feministes, la llei del divorci es va tornar a instaurar i podien disposar lliurement dels seus béns.

 

Aquí estem: 2008. Més de cent anys després, amb un llarg camí recorregut però amb més camí per recórrer. Perquè això no acaba aquí, encara queden aspectes per millorar. Ara coneixem el camí i serà més fàcil avançar. Elles el van buscar i van començar a caminar. Ara només cal seguir-lo perquè ja es divisa el final d’aquest. La igualtat està a prop.

 

 RECURSOS

Ramona, adéu.  Montserrat Roig.  Barcelona, Edicions 62. 2007

www.historiasiglo20.org

www.cinterfor.org

www.aceprensa.com

www.cinterfor.org

 

Los hómens_**

LOS HÒMENS

Los hòmens que tenen por
són com los gossos porucs:
et mosseguen amb agror
sense fer ni dos lladrucs.


Molt prisumir lo gallet
d'anar sobrat de gallines,
i encabat dins lo llitet
no sap moure les pitxines.

  

Comentari:

Aquest poema explica que els homes, quan tenen por, són com gossos espantats ja que et fan mal de forma inesperada sense donar explicacions o deixar que l’altre persona es pugui defensar.

Els homes moltes vegades presumeixen molt de tenir moltes dones a l’abast davant dels altres homes però després, a l’hora de la veritat, no tenen gens d’experiència en el sexe. Tot i que farden molt, no van tant sobrats com volen fer creure a l’altre gent.

 

He triat aquest poema perquè m’agrada la visió que dóna dels homes com a dona i com mostra la part de creguts i fantasmes que tots porten dins.

Sequera_**

SEQUERA

Aigua, aigua, deu-mos aigua
deu-mos aigua, malparit!
Fill de puta, deu-mos aigua,
que mos falta dia i nit.

  

Comentari:

En aquest poema el jo poètic demana que plogui. Vol demostrar la deseperació que es sent quan al necessitar aigua i no poder fer res per obtenir-la. Demana al cel, a Déu, aigua perquè és una necessitat. Vol mostrar com el jo poètic ha perdut tot el respecte a Déu perquè no l’està lliurant del patiment i l’està castigant amb una sequera.

Per això, crec que amb aquests escassos versos es vol reflexar la decepció que crea la religió a vegades pels seus seguidors.

 

He triat aquest poema perquè crec que és un tema d’actualitat que s’està a vivint a Catalunya i que em preocupa molt. Nosaltres també necessitem aigua desesperadament i pels carrers tothom es queixa per manca de pluja. Serà inútil demanar-ho al cel?

 

Dolors Miquel_**

Ningú coneix una persona com es coneix ella mateixa. Per tant, deixe’m que la mateixa Dolors Miquel ens l’expliqui:

Vaig néixer a la ciutat de Lleida l’any 1960, en un entorn idíl.lic i d’una gran felicitat. Als 6 anys, gairebé al mateix temps que era expulsada d’aquest paradís, vaig descobrir el paradís de l’escriptura: recordo perfectament el primer text que vaig escriure i l’efecte que produïren les paraules sobre mi.
La meva família era un lloc on l’art i la cultura eren completament inexistents i on no tenien ni cabuda ni importància ni llibres, ni discos, ni pintura, ni teatre, ni cine, ni folklore, ni dansa.., ni res que s’hi assemblés. Aquest fet va ser trascendental per a la meva escriptura i va marcar aquesta desviació insòlita que patien en mi l’anar de les generacions de la carn. D’aquests moviments subtils han nascut , entre d'altres moltes coses, tots els meus llibres. 

Com la poeta russa dic: no es pot ésser poeta i pertànyer a cap disciplina de partit. I afegeixo, ni a cap ku kuk klan lterari.La resta és llibertat.

Candilejas agónicas-**

Joan Oliver, sota el pseudònim de Jonás, va escriure variats article sper a diaris i revistes durant la seva vida. “Más o menos. Candilejas agónicas”, publicat en la revista Destino número 931 que data de l’11 de juny del 1955 és tant sols un exemple. L’autor fa una crítica al teatre català de l’época i tot seguit es mostra un resum de les seves idees principals sobre aquesta qüestió: 

El teatre català està en decadència. Amb aquesta idea Joan Oliver inicia el seu article. Argumenta que no hi ha nous actors, directors i obres i això provoca que aquest es limiti a un autor: Segarra.

L’autor ens diu que aquesta situació ve provocada  per l’aparició del cinematògraf que representa la novetat d’entreteniment del moment i que en quasi tots els aspectes és igual que el teatre. L’únic valor afegit que pot oferir el teatre l’emoció de veure-ho en directe però aquesta és una virtut que en aquella època no apreciava gaire gent.  

Per desgràcia, la massa no aprecia aquests petits detalls i es fàcil de manipular a través d’un gran negoci capitalista com era la indústria del cinema. Segons Joan Oliver, la massa no té criteri ni gust i s’adapta a les conveniències del negoci. A vegades, els gustos d’aquesta massa es manifesten quan es comencen a percebre signes d’esgotament de l’interés cap al cinema. Quan succeeix això, la indústria reacciona fent una aparent novetat que torna a encisar a la massa que acaba fent el que les empresaris volen.

El teatre, per tant, es va convertir en l’espectacle predilecte de una minoria de persones. L’autor mostra la simpatia que té per aquesta minoria que no es deixa influir pel que tothom fa. Aquests són els impulsors del progrés que lluiten per aquest i no es veuen recompensats de cap manera. Ells també volen renovar el teatre tot i que en aquells moments encara no  havien trobat la manera de fer-ho.

Fins el moment de la data de publicació d’aquest article ja s’havien fet intents meritoris d’impulsar el teatre, però la falta de recursos i mitjans impossibilitava que aquest moviment adquirís força. De fet, l’únic teatre de la època és el “comercial”, que es fa per encàrrec de empreses que només busquen fer diners. Aquestes no són obres que surten de la inspiració de l’autor sinó que són artificials i no es poden considerar ni teatre.

L’autor d’aquest article confia en que les minories que ell tant aprecia seran les que faran sortir el teatre de la situació d’estancament que viuen per tornar a aconseguir que el teatre es faci per el públic que gaudeixi d’ell. Per això, demana que algú prou ric per finançar una sala de teatre i que no tingui afany de guanyar molts diners inverteixi en uan moderna sala ja que amb aquest art no et fas ric, però enriqueixes la cultura. Esperança, és l’única cosa que podien posseir aquells enamorats del teatre de l’època. 

Després de llegir aquest article només se’m passa una cosa pel cap: donar les gràcies a les minories.

El matrimoni en Ball Robat_**

"Vull dir que va per les seves, que fa temps que ha perdut el meu cor de vista."

Eulàlia a en Cugat

Aquesta frase exemplifica el distanciament que hi ha entre el matrimoni de l'Eulàlia i l'Oleguer, que cada vegada s'està trencant més. Ells segueixen junts per tal de mantenir les aparences però, en realitat, no hi ha res més que els uneixi a part dels dos fills que tenen en comú.

En Ball Robat cada matrimoni és fictici ja que els dos membres no es senten units i compenetrats. Aquest és un exemple de com els matrimonis no tenen raó de ser en aquesta obra perquè els membres no s'estimen. De fet, Joan Oliver ens vol criticar lal institució de matrimoni com una cosa absurda que ens fa infeliços.

Qui sóc i per què escric?_**

Pregunta doble: qui sóc i per què escric? Resposta simple: escric perquè no sé qui sóc. Palpejant a les fosques trobem la següent pregunta doble: què sóc i per qui escric? No diu per a qui sinó per qui, que és com si diguéssim per culpa de qui, però ja veurem més avall que el per qui i el per a qui tenen la mateixa resposta, en aquest cas. Anem al gra: què sóc? Sóc una resta de l'ànima de la molinera vella que en morir se li va quedar enganxada com un parrac en una branqueta del baladre que hi havia a la vora del portal i quan el van tirar a terra, el molí, aquell retall de drap blanc endut pel vent em va venir a la cara a encegar-me justament quan jo passava conduint la motoreta carraca que s'havia deixat l'Espinac jove i primer vaig estar a punt de relliscar en aquell caminet de terra d'entre aquells puigs pelats, després vaig estar a punt de redreçar la moto i al final efectivament vaig relliscar i em vaig clavar una santa patacada que no va ser res tampoc, però l'espant ja no me'l treu ningú i per això escric.

[...]

(qui sóc?): sóc la veu coneguda que sembla que et cridi en la casa buida, sóc un de tants a la rambla dels desemparats, sóc un dels que organitzaren el viatge intergalàctic dels pobres, la desesperació dels rics, el consol de la gent gran. I la segona pregunta (per què escric?): no ho sé.

 Enric Casasses

Comentari:

Adjunto aquest fragment d'un text d'Enric Casasses perquè m'agrada la reflexió que fa de qui és i per què escriu. És a dir, quin és el seu orígen i per què ha dedicat la seva vida al que ho ha dedicat. Després de molts arguments i divagacions, s'adona que en realitat no ho sap i mai ho sabrà. Reflexa dos preguntes que tots ens hem fet alguna vegada mostrant que ningú té la resposta vertadera.

A la barriada_**

A LA BARRIADA 

Els orfeons del vi canten 
a peu dret, a l'avantguarda 
de totes les arts, s'aguanten 
a la barra matí i tarda. 

Les famílies no s'espanten 
si la petita s'atarda 
i a la placeta s'encanten, 
que el barri no fa basarda. 

Al meu carrer nens i nenes 
ells amb ells saben, aprenen, 
són feliços, i amb antenes 

sense mirar.me comprenen 
si vaig bé, i em treu de penes 
la llibertat que ells estrenen. 

Comentari:

 He triat aquest poema perquè reflexa la calidesa i seguretat que provoca la casa teva per a cadascú. Aquest poema és una descripció, des d’uns ulls familiars, que es fan d’un indret tant conegut i familiar pel jo poètic. Tothom sent una estima especial per el lloc on va néixer i créixer i aquest poema és una oda a aquest lloc. 

Crec que el Enric Casasses va escriure aquest poema perquè ell va viure molts anys allunyat de la seva ciutat i barriada natal i, tot i que ho va fer per voluntat pròpia, segur que no podia amagar aquell somriure d’enyorança que et crea pensar en la teva llar quan ets lluny d’aquesta.

EL PREFACI FACI'L FÀCIL_**

EL PREFACI FACI’L FÀCIL

Més boig
que Roig
(ni tinc
ni cinc
ni fetge
de metge
ni ple
d’alè),
fent doble
redoble
de mots,
singlots
en vers
advers
i sec
a frec
de foc,
remoc
els fems
del temps,
desfaig
l’empatx
del viure,
tinc lliure
l’orella,
la cella
cremada,
cansada
la vista,
duc llista
de muts
perduts
i restes
de testes
i canes
humanes,
dels cors
dels morts,
refaig
l’escaig
del viu,
un riu
emmerda
la merda
que llenço,
condenso
aquest
paquet,
no taca
butxaca,
el duc a
la nuca
molest i
que resti
si em maten
gravat en
paraules
em plau, les
rebusco i
m’ofusco i
m’emprovo
si el trobo
un viure
de riure,
la fe
de re,
un somni
d’insomni,
un dau
que cau
a l’u,
menú
menut
he dut
a taula
(paraula):
no hi ha
més pa,
tot és
només
cabòria
d’història
d’Espanya
en canya
vulgar
i en part
cascada,
balada
serena
que mena
metzines
divines
del front
on són
de massa
a plaça
perquè
l’alè
dels rots
de tots
airegi
l’arpegi
d’un sol
llençol
ratat,
tacat
tan brut
que put
a pares
i mares
si volen
i dolen.
Descans.

Comentari:

He triat aquest poema, primer de tot, perquè m'ha sobtat el joc de paraules que es fa en el títol i que, un cop llegit el poema, t'adones que és una mostra del que et vas a trobar a continuació.

Aquest poema està format per versos de molt curts dels quals és difícil extreure'n un sentit específic per la seva ímfima durada però que rimen d'una manera que el poema en si es transforma en un joc de paraules.

Com ja he dit, no es pot extreure un sentit específic però sí un de global. Crec que el poeta volia reflexar la bogeria que és la vida, que està formada per petits instants i records, que potser sols no tenen sentit però que units formen el que de veritat és el teu ésser i el que et fa tal com ets. En aquest poema es reflexen tots els aspectes de al vida que formen una persona. Un detall significatiu és l'últim vers que diu descans, és a dir, que després de molts moments viscuts a arrivat la hora de deixar el món, la mort.

Enric CasasseS_**

Enric Casasses és un poeta, rapsode i traductor. Nascut en Barcelona l’any 1951. Ha portat una vida molt nòmada, vivint a Barcelona, l'Escala, Tenerife, Montpeller, Nottingham a Llumessanes, Berlín i finalment, el 1997, tornant a Barcelona. També ha treballat per editorials de traductor. Els seus primers llibres daten de principis dels 70, amb el temps ha anat assolint cert reconeixement dins el panorama poètic català.

Els seus espectaculars recitals han contribuït a la vivència de la poesia fora dels llibres. Es caracteritza per utilitzar una poesia molt sonora, jugant amb els fonemes. Normalment les seves creacions parteixen d'una idea concreta per transformar-la i donar-li una visió particular. És un transgressor en comparació amb altres poetesLa seva obra mostra influències molt heterogènies; de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement i el Barroc. El mateix Casasses s'ha confessat tributari i admirador d'autors com Víctor Català, Mercè Rodoreda o Fages de Climent.

El seu primer llibre el publica el 1973, titulat La bragueta encallada. Durant els anys següents segueix escrivint, però no és fins el 1991 que publica la seva segona obra, titulada La cosa aquella, obra que rep el premi Crítica Serra d'Or i el 1993 el Premi de la Crítica de poesia catalana per No hi érem. És aleshores quan comença a entrar al circuit comercial on encara segueix publicant periódicament.

He pasado toda la noche sin dormir_**

HE PASADO TODA LA NOCHE SIN DORMIR

He pasado toda la noche sin dormir, viendo,
sin espacio tu figura.
Y viéndola siempre de maneras diferentes
de como ella me parece.
Hago pensamientos con el recuerdo de lo que
es ella cuando me habla,
y en cada pensamiento cambia ella de acuerdo
con su semejanza.
Amar es pensar.
Y yo casi me olvido de sentir sólo pensando en ella.
No sé bien lo que quiero, incluso de ella, y no
pienso más que en ella.
Tengo una gran distracción animada.
Cuando deseo encontrarla
casi prefiero no encontrarla,
Para no tener que dejarla luego.
No sé bien lo que quiero, ni quiero saber lo que
quiero. Quiero tan solo
Pensar en ella.
Nada le pido a nadie, ni a ella, sino pensar.

Versión de Teodoro Llorente

Comentari:

Aquest poema mostra els sentiments contardictoris d'un home enamorat que no pot dormir a causa de que l'imatge de la seva estimada està sempre present en la seva ment i que vol esborrar però mantenir viva alhora. El jo poètic és una persona enamorada però que no arriba a entendre la magnitud fins on van els seus setiments i això li crea un desconcert que no el deixa viure. No està bé quan no està a prop de la seva estimada però alhora no s'atreveix a apropar-se per por a quan l'hagi de deixar. El seu amor per ella és tant gran que, encara que no sap què vol, l'únic que sent necessitat de fer és pensar en ella.

He triat aquest poema perquè mostra com d'irracional pot ser avegades l'amor, que fa actuar a l'humà d'una manera que ni ell mateix entén.

Mar Português_**

 Mar Português

O mar salgado, quanto do teu sal
São lágrimas de Portugal!
Por te cruzarmos,quantas mães choraram,
Quantos filhos em vão rezaram!
Quantas noivas ficaram por casar
Para que fosses nosso, ó mar!

Valeu a pena? Tudo vale a pena
Se a alma não é pequena.
Quem quer passar além do Bojador.
Tem que passar além da dor.
Deus ao mar o perigo e o abismo deu,
Mas nele é que espelhou o céu. 

 Mar portugués

 ¡Oh mar salada, cuánta de tu sal
son lágrimas de Portugal!
¡Por cruzarte, cuántas madres lloraron,
cuántos hijos en vano rezaron!
¡Cuántas novias quedaron por casar
para que fueses nuestra, oh mar!

¿Valió la pena? Todo vale la pena
si el alma no es pequeña
Quien quiere pasar allende el Bojador
tiene que pasar allende el dolor.
Dios al mar el peligro y el abismo dio,
mas fue en él donde el cielo se miró.

Comentari:

Aquest poema parla de l'emigració que van fer els portuguessos cap a Sud-Amèrica. El jo poètic ho explica al mar, dient-li que ell ha estat present en aquesta situació. L'emigració, suposo que forçosa per causes polítiques per la dictadura del país, va ser un drama i Pessoa ho reflexa posant-se el lloc de totes les vides trencades a causa d'aquest fet: fills que deixen enrere les seves mares, amres que veuen com els seus fills marxen, noies que es resignen a que el seu promés ,marxi...

El jo poètic es pregunat si val la pena el patiment i els esforços fets i conclou que sí, si l'ànima no és petita i pot a prendre de l'experiència. Qui vol arribar a tenir una vida millor haurà de passar dolor ja que potser el mar representa un perill, un abisme, un punt i a part en la vida dels portuguesos però el mar també és allà on el cel es mira perquè el reflecteix i reflecteix la calma i serenitat d'aquest. Per tant, pot serque rere la calma i serenitat del cel no hi hagi un món millor?

 

Fernando Pessoa**

Fernando António Nogueira Pessoa  va nèixer a Lisboa el 13 de juny de 1888, més conegut com Fernando Pessoa, va ser un poeta i escriptor portuguès.

És considerat un dels majors poetes de llengua portuguesa, a un nivell comparable al de Luís Vaz de Camões. El crític literari Harold Bloom el va considerar, al costat de Pablo Neruda, el poeta més representatiu del segle XX.

 

Per haver viscut la major part de la seva joventut a Sud-Africa, l'anglès també té un destacat paper en la seva vida, amb Pessoa traduint, escrivint, treballant i estudiant l'idioma. Va tenir una vida discreta, en la qual es dedicà al periodisme, a la publicitat, al comerç i principalment, a la literatura, on es desdoblà en diverses personalitats conegudes com heterònims. La figura enigmàtica en la qual es tornà, movimenta gran part dels estudis sobre la seva vida i obra, arrel del fet que és un dels majors autors de l'heteronímia.

Morí de problemes hepàtics el 30 de novembre de 1935 als 47 anys a la mateixa ciutat que el va veure néixer, essent la seva ultima frase escrita en llengua anglesa: "I know not what tomorrow will bring... "

Síntesi_**

SÍNTESI

La Constitució

no em fa fred ni calor.

L'ha feta sense mi

un ardat grimpador

cobejós i mesquí

d'experts sense parió

en l'art de consentir.

Ben pocs votaran NO

i molts votaran SÍ.

¿I per quina rao

la cosa anirà així?

Els mòbils són la por

d'una subversió,

la manca de juí,

el no saber qui es qui,

l'influx de tal senyor,

l'espera d'un guardó

o l'ordre d'obeir...

Què haig de fer? Què puc dir?

Com que l'abstenció

és una evasió

de bàmbol o coquí

jo, lliure i complidor,

haure de votar NI.

Pere Quart

Comentari:

En aquest poema l'autor expressa la seva disconformitat com a ciutadà de la Constitució. Creu que no defensa els interessos ni drets de Catalunya, no la sent com a pròpia. Les persones que l'han redactada veu que no coneixen le snecessitats ni voluntats de poble i lúnic que han fet ha estat consentir que trepitgin la pàtria catalana.

En la segona estrofa l'autor es pregunta perquè la gent votarà perquè s'aprovi aquesta Constitució. La por, la falta d’opinió pròpia i el conformisme són les principals causes de que la gent accepti alguna cosa que en realitat no vol.

 

En la última estrofa, es pregunta que hauria de fer ell. Creu que l’abstenció és de covards perquè t’evites enfrontar-te al problema, així que decideix votar NI. És a dir, decideix votar en blanc perquè aquell vot no serà vàlid.

 

He triat aquest poema perquè reflexa la impotencia d’una persona que veu com estan comdemnan el seu país a no ser lliure. Trobo que expressa amb molta agilitat el sentiment d’un votant i com a vegades la democracia no funciona si la gent actua influenciada per agents externs com al por.