Corrandes d'exili_**

CORRANDES D'EXILI

 

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir re ...

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

 

L'estimada m'acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una Mare de Déu

que han trobat a la muntanya.)

 

Perquè ens perdoni la guerra,

que l'ensagna, que l'esguerra,

abans de passar la ratlla,

m'ajec i beso la terra

i l'acarono amb l'espatlla.

 

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida:

l'altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.

 

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d'anyorança

ans d'enyorança viuré.

 

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.

"Com el Vallès no hi ha res".

 

Que els pins cenyeixin la cala,

l'ermita dalt del pujol;

i a la platja un tenderol

que batega com una ala.

 

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa.

Pere Quart

 

Comentari:

He triata questa poesia perquè sempre ha estat la meva preferida.

Aquest poema transmet els sentiments d'una persona que, com el mateix autor Pere Quart, ha de marxar del seu país a causa de la guerra. Relata com és de difícil separar-te del lloc on has nascut, el lloc que sents com teu. És un poema patriòtic on el jo poètic es separa de la seva pàtria i, per tant, de tot el que és ell.

A continuació he fet un anàlisis del significat de cada estrofa:

La primera estrofa es situa en el moment que viatgen els exiliats i travessen els Pirineus , de nit per tal de no ser vistos, tant sols iluminats per la lluna. Aquesta lluna és tant plena com la pena que senten al tenir que fer allò, fugir del seu país.

La segona estrofa parla de la seva única companyia, la seva nòvia a la qual compara amb la Mare de Déu de Montserrat( que fia poc que havien trobat en aquell moment) per ser morena com ella.

En la tercera estrofa explica que, per tal de que la terra perdoni a els homes per fer la guerra i que a causa d'aquesta la destrossen, li fa un petó abans de passar la frontera.

La quarta estrofa parla de que el jo poètic s'estima tant Catalunya que en el moment que la deixa sent que la meitat d'ell s'ha quedat allà. L'altre meitat l'ha seguit per no morir però segueix pertanyent a Catalunya.

L’estrofa cinquena explica que el jo poètic pensa que potser s’allunyrà més de Catalunya en el futur però que no morirà d’anyorança sinó que farà de l’anyorança el seu motor per viure i l’esperança de tornar en Catalunya la seva força.

 

En la sisena i setena estrofa el jo poètic descriu tota la bellesa que poseeix Catalunya i tot el que, per tant, trobarà a faltar.

 

La última estrofa resumeix els sentiments del jo poètic: trist, desesperançat, amb rencança envers la guerra i els seus somni: que Catalunya sigui completament lliure.

 

Pere Quart_**

Joan Oliver (Sabadell, 1899-Barcelona, 1986). Conegut pel nom de Pere Quart, amb el qual signa l'obra poètica. Poeta, dramaturg, narrador, traductor i periodista.

És considerat un dels cinc poetes catalans més importants del segle XX. La seva poesia ha estat vista com la més original de totes. El seu primer recull poètic, Les decapitacions (1934), avança el que serà després la seva poesia: àgil, anecdòtica i atreta pel realisme, reflex de la traumàtica experiència de la guerra civil espanyola i l'exili, amb una visió del món desolada i escèptica. Provinent d'una família de la burgesia industrial, cofundador del Grup de Sabadell, amb Francesc Trabal i Armand Obiols, manté com a escriptor un estil marcat per la ironia contra les convencions. Com a traductor, rep a la dècada dels cinquanta, el Premi del President de la República Francesa per la versió d'El misantrop, de Molière. L'any 1970 és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. A la dècada dels vuitanta rep els premis Ciutat de Barcelona, Josep Maria de Sagarra de Traducció i el de la Generalitat de Catalunya de poesia. Però fidel al seu inconformisme i a la seva actitud crítica, rebutja la Creu de Sant Jordi.

Record de camuS_**

Record de Camus 

Temps, no te’n vagis
massa de pressa, tot
el que podem és en aquest espi
de vida que se’ns dóna
sense perquè:
                      ja tot sentenciat
pel jutge penitent.

 Joan Vinyoli

Comentari:

Aquest poema parla del temps. El temps, que és efímer i que transcorre ràpidament quan vols que un moment perduri per sempre. El jo poètic demana al temps que li deixi disfrutar de la vida, perquè tot i que no hi ha un per què aparent per la qual el jutge penitent (és dir, Déu) ens la concedeixi, és tot el que poseeix i són aquests records els que t'ajuden a tirar endavant.

Tot i això, és aquesta rapidesa amb que passa el temps la que li dóna el sentit a la vida i la que ens fa disfrutar de cada moment perquè sabem que ja no el tornarem a viure.

He triat aquest poema perquè crec que reflexa molt bé aquest sentiment que tots hem tingut alguna vegada de voler que el temps s'aturi.

A les fosqueS_**

 A les fosques

Visc a les fosques,
avar d'imatges col.leccionades
com munts de cartes i fotografies
guardades en un moble que grinyola
de nit, que la humitat reinfla
i roseguen els corcs.

Calaix de vida,
podrida pels desigs
no satisfets, pel cansament
d'haver esperat tantes vegades
i que no hagi mai trobat.
Tot s'ha tornat avorriment, desdeny i fàstic,
per covardia, seny o bé impotència.

Joan Vinyoli

 

Comentari:

En aquest poema el jo poètic ens parla de com viu, una forma de vida que el fa profundament infeliç. Quan diu a les fosques aquestes paraules representen una metàfora de la seva forma de vida, a esquenes del món i del present.

El jo poètic expressa com, poc a poc, va oblidant les imatge si records dels passat on s'ha quedat atrapat i on viu el dia a dia. Tot i això, aquests records del passat no són feliços ja que no ha aconseguit els seus objectius en la vida. Els seus desitjos i inquietuds han desaparegut envoltats per la tristor de no haver-los conseguit satisfer mai.

Al final, el jo poètic expressa que ha perdut les ganes de viure perquè la seva vida no és com ell voldria, sinó tot el contrari.

He triat aquest poema perquè hi ha moments en que tot ésser humà s'aferra als records bonics del passat per tirar endavant quan estàs en un moment dolent de la teva vida. D'alguna manera això és el que li passa aljo poètic però en aquest cas ell ja no es sent feliç mi recordant records del passat perquè no és el que ell voldria haver viscut.

Joan Vinyoli**

Joan Vinyoli va néixer a Barcelona l'any 1914.  El seu pare va morir quan tenia quatre anys i va viure una infantesa marcada per les penúries econòmiques familiars i la felicitat dels estius passats a Santa Coloma de Farners, paisatge sovint evocat en la seva poesia. Cursà estudis de comerç i als setze anys entrà a treballar a l’editorial Labor, on va exercir càrrecs diversos, fins a la seva jubilació el 1979.

De vocació inicial vacil·lant i de formació autodidacta,. La poesia és, per a Vinyoli, una via d’arrelament en la realitat i de transcendència d’aquesta i el mitjà òptim, de salvació, per superar l’estat d’indigència que el poeta creu inherent a la condició humana.

La seva producció poètica pot dividir-se en dues etapes: la primera, que va de 1937 a 1963 i en la qual és fidel al mestratge de Riba i Rilke, és la de formació i consolidació. Està caracteritzada pels constants replantejaments poètics i per la ferma voluntat de construir-se una veu lírica personal. Publica cinc reculls poètics: Primer desenllaç (1937), De vida i somni (1948), Les hores retrobades (1951), i El Callat (1956).  L’any 1963, i després de set anys de silenci, en els quals, però, escriu la primera versió de Llibre d’amic, Joan Vinyoli publica Realitats,.
La segona etapa, que va de 1970 a 1984, és la de maduresa i plenitud poètiques i coincideix amb el moment de màxim reconeixement per part de la crítica (premis, ressenyes, lectures poètiques...) i del públic lector. És també la més fecunda: edita un total d’onze llibres de poemes, a més de dos reculls d’obra poètica, Poesia completa 1937-1975 (1975) i Obra poètica 1975-1979 (1979), i dos volums de traduccions de la poesia de Rilke, Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985), que apareix pòstumament. Entre 1970 i 1975, Vinyoli publica els volums Tot és ara i res (1970), Encara les paraules (1973) i Ara que és tard (1975), que formen un tríptic unitari, pel to desolat i pel plantejament existencialista que els caracteritza.
 

L’obra de Joan Vinyoli, de gran coherència i unitat, malgrat la diversitat de formes i estils, i elaborada al marge de modes, escoles i tendències, esdevindrà, sobretot a partir dels anys setanta, punt de referència de les noves generacions de poetes, tant pel caràcter original de la seva proposta estètica i del seu univers imaginari com per l’autenticitat i la modernitat de la seva veu lírica.

Paisatge_**

PAISATGE

Ara a les nits al Pirineu
sembla nevar de tanta lluna
-és cert que als pics hi ha encara neu
i és cert també que ho fa la pruna
tota florida que ara es veu.

Sembla quieta i va brunzent
tota empolvada de fortuna,
mira's a l'aigua d'un torrent
i es veu ben blanca
però és bruna
que els roquissers senten turment.

Diu la granota el seu cant ronc
-cant a la molsa i a la runa-
i sembla un home cada tronc,
fidels soldats que té la lluna:
soldats que amaga el núvol bronc.

Cada filera és un camí,
llances esteses una a una;
si el núvol bronc passa per 'quí
cada filera pren tot d'una
l'aire d'emprendre un nou destí.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT

Comentari:

He triat aquest poema de Joan Salvat-Papasseit perquè és un dels seus pocs poemes que no són de temàtica amorosa. He volgut captar les diverses cares de l'obra d'aquest autor en el blog i com que el cal·ligrama que he posat anteriorment parla de l'amor, he volgut afegir deversitat amb aquest retrat d'un paisatge.

Aquest poema descriu un paisatge de nit del Pirineu, mentres neva. Parla de cada apecte d'aquest paratge: la vegetació, la fauna, el temps... Ho fa fent una metàfora de com a fecta la neu al paisatge i com canvien tots els aspectes que el formen quan aquesta cau del cel. També fa referència al gran nombre d'arbres que hi ha. Els anomena soldats perquè són alts i forts com els d'un exèrcit, el de la lluna que banya tot el paisatge.

Aquest poema m'ha agradat molt perquè transmet la tranquil·litat i majestuositat d'un paisatge d'alta muntanya.

Jaculatòria_**

 Bé aquí està els quatre versos de la primera estrofa, per si en la foto no es pot apreciar bé el que hi diu:

ROSA LA ROSA ET SÓC PREGANT

PÈTAL QUE ES MORÍ TREMOLANT

EL BES DONANT SEMPRE CREMANT

-I UN ALTRE PÈTAL ESPERANT

Comentari:

Aquest cal·ligrama és de temàtica eròtica.

El jo poètic parla de què sent quan fa l'amor amb una noia. Fa una metàfora comparant-la amb una flor, una rosa a la qual va treient els pètals, tot despullant-la i a la qual besa amb passió. Aquestà noia és molt jove, potser verge, com podem deduir a partir del comentari de que és pulcra.

 Diu que, després d'aquella nit, no podrà fer res més que pensar amb ella i que la durà per sempre dins el seu cor. Dia i nit, en els somnis o en el pensament.

També expressa que si després d'aquella nit la noia no el vol tornar a veure, es sentirà ferit per les punxes d'aquella rosa a la qual tan ha estimat. Es veurà dolgut per la part de la noia que no coneixia. No li importarà la ferida de la carn ni la sang que brolla d'ella, sinò la ferida del seu cor i el sentiment de solitud perquè la seva amant l'ha abandonat. 

M'ha agradat força aquest cal·ligrama perquè parla del mal que poden fer les mostres d'amor quan en realitat una persona de la parella no està enamorada. Una nit màgica que després no significa res fa que visquin una mentida que acaba destrossant els seus cors. Com un somni del qual, quan despertes, et sents decepcionat de que allà no hagi succeït. I tot això ho expressa d'una forma delicada i breu però intensament emotiva.

Joan Salvat-Papasseit_**

 

Joan Salvat i Papasseit va néixer a Barcelona l'any 1894.

Al 1914 va começar a treballar com a bibliotecari de l'Ateneu Enciclopèdic Popular.

Cap al 1915 va començar a col·laborar, en castellà, a Justicia Social de Reus i, en castellà i català, a Sabadell Federal, on publicà una sèrie d'articles d'ideologia llibertària que signà amb el pseudònim de Gorkiano, per l'admiració que sentia per Màxim Gorki. Els articles en castellà formen dos llibres, Humo de fábrica i Glosas de un socialista. També publicà la «fulla de subversió espiritual» Un Enemic del Poble (nom pres del títol d'una obra de teatre d'Ibsen), que sortí fins al 1919.

Des del 1919 va ser un escriptor únicament en llengua catalana.

Va ser un dels principals poetes de la literatura d'avantguarda. Va ser influït pels cal·ligrames d'Apollinaire i pel futurisme de Marinetti, notablement en els seus primers llibres, on és palesa l'atracció que en els futuristes provocaven els invents: el telègraf, les ones hertzianes, el tramvia, etcètera.

Desenvolupà una línia lírica que l'acosta a la poesia popular -la cançó- i a l'evolució que va portar a terme part del moviment noucentista, amb el qual manté més relacions que les esperades.

Molts dels seus poemes han estat musicats.

Morí de tuberculosi als trenta anys, l'any 1924. El seu estat de salut es veu reflectit sobretot en els poemes «Tot l'enyor de demà» (de L'irradiador del Port i les gavines), que tracta el tema del malalt que té ganes de llevar-se, i «L'ofici que més m'agrada» (d'Óssa Menor), on, impedit per al treball físic, exposa la bellesa de cinc oficis.

Obres

 Articles en castellà

• Glosas de un socialista (1916)
• Humo de fábrica (1918)

Poesia

• Poemes en ondes hertzianes (1919)
• L'irradiador del Port i les gavines (1921)
• Les conspiracions (1922)
• La gesta dels estels (1922)
• El poema de La rosa als llavis (1923)
• Óssa Menor (1925, edició pòstuma)

A claus de sorra**

** A claus de sorra**



A claus de sorra he penjat els ormeigs
i he desat tots els llibres a calaixos de boira.
Ara, amb les mans pintades de colors,
em posaré la roba de les festes
i esperaré les noies quan surtin del cinema.
Si plou duré un paraigua de color cridaner
i unes sabates grosses d'un verd agosarat.
Les noies passaran i diran: - Bones tardes
(potser totes, qui sap!, m'estimen en silenci),
i fugiran pels carrers tenebrosos
a perdre's dins els braços d'homes d'estirp incerta.

Quan sigui fosc tornaré cap a casa
repetint en veu baixa versos que encara estimo,
cansat i decebut; i em pesarà la roba
damunt el gest tristíssim de peresa.

Hi haurà a cada portal una parella
besant-se o qui sap què, mentre que jo,
sol i indefens, pensaré que la nit
és una noia verge que m'espera
i a crits estriparé l'embruix que me'n separa



Comentari:
Aquest poema parla d'un noi que, un dia de festa, surt amb la seva millor aparença disposat a passar-s'ho molt bé. Mentres busca una noia amb qui passar la vetllada. Quan torna a casa, decebut i envejós per la gent que ha trobat la felicitat aquella nit en mans d'una altra persona que li correspon.

No segueix una rima uniforme però la mètrica dóna al poema una personalitat única.

És un poema que amb un tema tant quotidià com és anar a a les festes d'un poble, ens parla de les decepcions que es e stenen quan es creen moltes expectatives sobre un fet. De l'il·lusió que a vegades es posen a les coses i no surten com tu vols. Vol mostrar que a tothom li passa i que s'ha d'apendre a superar-ho.
És un cant als somnis.

OUS FERRATS

**OUS FERRATS**

Quan es couen, quins esclats,

els ous ferrats,

fins i tot, si no es vigila,

poden fer alguns disbarats.

 

I un cop cuits, ben presentats,

els ous ferrats,

se'ls mengen sense ganyotes

fins i tot els desganats.

                                                                                           Miquel Martí i Pol

 

Comentari del poema:

He triat aquest poema perquè, tot i que a simple vista pot semblar molt simple, és aquesta simplicitat i espontaneitat el que el fa ser tant expressiu, pròxim i entranyable.

Aquest poema és la proba que es pot fer poesia parlant de coses quotidianes.

**Miquel Martí i Pol**

.

.

. 

 

Aquest poeta va néixer el 19 de març de 1929 a la població de Roda de Ter, d'Osona.

D'origen obrer, Martí i Pol va començar a treballar als 14 anys en una fàbrica del seu poble. Als 19, va patir una tuberculosi pulmonar que el va obligar a estar-se al llit una llarga temporada. Aquesat malaltia, però, va marcar el futur del Miquel Martí i Pol. Va aprofitar aquesta època per llegir molt, el que el av decidir a dedicar-se a l'escriptura.

El 1956 es va casar amb Dolors Feixas, amb qui va tenir dos fills. Durant la dictadura franquista va participar en moltes activitats culturals catalanistes, i va col·laborar amb el PSUC. L'any 1970, se li diagnosticà una esclerosi múltiple, el que li provocà que l'any 1973 hagués d'abandonar la seva feina a la fàbrica. Tot i les restriccions imposades per la malaltia, va continuar publicant molta poesia de gran qualitat mostrant així el do que posseïa per la poesia.

En el 1978 va rebre un homenatge a la Setmana Popular d'Osona, amb l'assistència de poetes com Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Joan Brossa, Joan Vinyoli, Ramon Pinyol i Xavier Bru de Sala, entre d'altres.

 Va morir l'11 de novembre de l'any 2003 a la seva residència de Roda de Ter.

Miquel Martí i Pol va deixar un gran llegat per a la literatura catalana amb la seva poesia i aquí en tenim un paradigma:

 .

.

.

Han prohibit... 

Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha pertot
i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe.
I, tan mateix, la remor persisteix.

                                                Miquel Martí i Pol

 .

.

.

Comentari del poema:

He triat aquest poema perquè expressa el sentiment de la gent durant la dictadura de Franco. Molta gent murmurava i pensava que el que s'estava fent era un crim contra l'ésser humà però no es podia fer res per evitar-ho. El règim franquista ho volia silenciar tot, per tal e que no s'alcès una revolta en contar d'ell. No volia que la gent parlés i s'unissin per tal d'intentar parar-ho, ho volia controlar tot.

A això es refereix el poema: a la calma forçada que es respirava i a les conspiracions que arreu hi havien.

Trobo molt  escaient els següent versos:

Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar

Perquè aquesta és l'essència del poema, reivindica que volen anul·lar el pensament del poble per tal de que no pugui parlar i demanar els seus drets. Sense pensament, no hi ha problema pel poder perquè un poble que no pensa esdevè un poble esclau.

 És un poema colpidor amb un esperit de lluita que el fa únic.

 

BenbingutS!

 

"Oh, benvinguts,

passeu passeu,

de les tristors en farem fum.

A casa meva és casa vostre si que hi ha

cases d'algú."

               Qualsevol nit pot sortir el sol,

Jaume Sisa

No us atureu, passeu sense por.

Entreu, mireu, llegiu, comenteu... com si estiguéssiu a casa vostra.

Aquest bloc és de les paraules. Aquí elles són les protagonistes. Paraules que s'enllacen entre elles i formen els poemes i fragments literaris que aquí trobareu.

Els escriptors tant sols són el canal d'aquestes però, tot i això, en aquest bloc compartiran el protagonisme. Sense ells no seria possible endinsar-nos en la literarura.

No us limiteu a llegir. Poseu la vostra llavor perquè aquest bloc sigui millor.

**Doncs endavant, sigueu benvinguts a aquests món de paraules.

Espero que us agradi.

Hedwig...